Col·leccionar i/o conservar Eulàlia Morral

Col·leccionar és una activitat molt arrelada en l’ésser humà. Aplegar coses, classificar-les i contemplar-les ha estat i és, per a molts, una passió que dona sentit a la seva vida.

Col·leccionar comporta una actitud de recerca constant, ja sigui per trobar nous objectes o per conèixer i/o completar els que ja es tenen; els estímuls del col·leccionista són la curiositat per descobrir i el desig de posseir un tipus determinat de béns.

Evidentment, no tots els col·leccionistes han tingut o tenen les mateixes sensibilitats; uns han estat generalistes i han adquirit béns molt diversos entre sí, i d’altres s’han especialitzat fins al punt que els seus coneixements són una referència per als professionals del patrimoni. Uns s’han motivat per aplegar la màxima quantitat possible de béns -dins o no d’unes mateixes tipologies- i d’altres per valorar-ne l’origen, la tècnica o el context històric. Uns han actuat amb mentalitat de “salvar” uns objectes de la desaparició, i d’altres simplement per la satisfacció de posseir-los. Uns han protagonitzat la recerca en primera persona, altres han confiat en antiquaris proveïdors.

En qualsevol cas, molts museus europeus s’han nodrit o han nascut gràcies a col·leccions privades. De vegades per iniciativa dels propis col·leccionistes -com va ser el cas del Museu Tèxtil de Terrassa, avui CDMT. En altres ocasions -segurament la majoria- perquè aquests col·leccionistes han acabat venent o donant els seus objectes a les administracions públiques.

D’aquest fet se’n deriven algunes situacions comuns en els centres que gestionem patrimoni cultural:

Centrant-nos en el patrimoni tèxtil, entre finals del s. XIX i començaments del XX hi ha una gran activitat col·leccionista lligada al desmantellament d’esglésies i propietats rurals i també, molt especialment, a les grans exposicions Universals que desperten l’interès per altres èpoques i cultures. El món medieval europeu, l’Orient llunyà i Egipte són els temes preferits, i al seu entorn es genera una gran activitat de compravenda relacionada també amb el naixement dels grans museus especialitzats. Les col·leccions es fan, es dispersen per parts i es tornen a reunir en altres mans, al mateix país o en altres, venudes pels mateixos titulars o per intermediaris.

Durant aquests trajectes de mà en mà, qualsevol informació que el col·leccionista primigeni hagués tingut sobre les peces es va perdre irremeiablement. I l’afany comercial acaba per malmetre una bona pila d’obres mestres del patrimoni que són víctimes de la tisora i fragmentades fins a l’infinit. El Tern de Sant Valeri, avui dispers entre 14 museus, n’és un exemple prou penós. En aquesta primera època els interessos privats i públics costen de destriar; particulars i museus formen part per un igual del moviment de compravenda i rivalitats que es genera a escala occidental, en una mena de carrera per aconseguir trofeus simbòlics d’èpoques i civilitzacions el més remotes possible.

Avui el concepte de museu ha canviat radicalment; si el model tradicional pretenia aconseguir un patrimoni “enciclopèdic”, el museu contemporani vol centrar-se en allò que és representatiu de la pròpia comunitat on s’ubica, i, sobretot, valora els objectes en funció del grau de coneixement que li aporten sobre aquesta comunitat.

Aquesta reorientació conviu amb dificultat amb les col·leccions antigues, mancades de referències i que requereixen un gran esforç de recerca per poder-les contextualitzar. El museu d’avui és un lloc de trobada i de reflexió, i no pot ser aliè al debat que es planteja sobre la legitimitat de conservar objectes que per molt que es vagin adquirir legalment sabem que procedeixen de conjunts que en èpoques passades van ser trossejats.

Bibliografia i documents consultats