SANT VALERI I RODA, UNA HISTÒRIA DE PUGNA I DISPERSIÓ Eulàlia Morral

Sant Valeri està documentat com a bisbe de Saragossa entre finals del s. III i començament del IV. Les persecucions de Dioclecià van motivar que fos dut a València, i sembla que després va marxar exiliat (a Anet , Loire, o a Enate, Aragó?). Es desconeix on va ser enterrat, però l’any 1050 la Catedral de Roda d’Isàvena rebia unes despulles atribuïdes al sant. Ho fossin o no, la seva integritat no va durar gaire ja que un segle més tard, recent conquerida Saragossa per Alfons I i Gaston de Bearn, un braç i el crani van ser lliurats a la catedral d’aquesta ciutat, necessitada d’unes relíquies emblemàtiques per subratllar la seva preeminència. La resta del difunt es va conservar a Roda d’Isàvena; una part en una arqueta de plata i esmalts del s. XII -que va ser robada als anys 80 del s. XX i parcialment recuperada després- i l’avantbraç dret en un reliquiari de plata del s. XVI que encara es conserva

El naixement del bisbat de la Ribagorça al segle IX està lligat a les Seus de Narbona i d’Urgell. Des de la seva instal·lació a Roda -la consagració de la primera catedral data del 956- fins al trasllat de la seu episcopal a Lleida a l’any 1149, la successió de prelats que hi passen és el reflex d’una lluita aferrissada pel poder territorial, el model de ritus litúrgic a seguir, l’organització interna del capítol, la relació amb el poder civil i fins i tot una razzia d’Abd al-Malik al 1006 que va obligar el bisbe titular a instal·lar-se provisionalment a Llesp; la destrucció de la seu primigènia va motivar l’edificació d’una nova catedral, consagrada al 1030.

Roda va perdre definitivament el seu protagonisme amb la reconquesta de Lleida, tot i que hi va mantenir la co-titularitat catedralicia i un capítol propi de canonges reconegut pel Papa Innocenci IV (1247). Però la història posterior no va estar exempta de nous problemes; al segle XVI Roda patia en primera fila els enfrontaments entre senyors i vassalls propis del final de l’Edat Mitjana i que a Aragó es van complicar en un litigi constant entre els privilegis forals i el poder dels Àustries (les conegudes “Alteracions”, que culminaven el 1592 amb les Corts de Tarazona i la imposició del poder reial). La catedral va ser saquejada, i ho va ser de nou al segle següent en el marc de la Guerra de Successió de Catalunya.

La ubicació geogràfica ha marcat, doncs, profundament la història de Roda, en la seva doble relació amb Aragó i amb Catalunya i la disputa -encara ben viva- entre els bisbats de Barbastre i Lleida.

En aquest context cal situar l’anomenat “Tern de Sant Valeri”, un conjunt d’indumentària litúrgica (capa, casulla i dues dalmàtiques) confeccionat amb teixits andalusins i datat al segle XIII. Està documentat per primer cop al 1275, en ocasió del Concili Provincial de Tarragona, i després va ser portat a la catedral de Lleida on, a l’any 1499, es va fer reparar i es va modificar la forma de la casulla per adaptar-la a la moda del moment. Sembla que aquesta peça es va portar a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 i a la de Saragossa de 1908, i al 1922 el Bisbat de Lleida va vendre el conjunt al col·leccionista Lluís Plandiura, a través del qual va acabar integrant-se als Museus Municipals de Barcelona. En aquest recorregut les peces van sofrir reiteradament la voracitat del mercat col·leccionista, fins al punt que avui, a banda de les parts mes senceres, que es conserven al Museu Tèxtil i de la Indumentària de Barcelona, n’hi ha fragments al CDMT i d’altres escampats per una desena de centres a Europa i els Estats Units. L’any 1992 la Fundació Abegg (Riggisberg, Suïssa) va aconseguir reunir en una exposició tots els fragments dispersos i fer una reconstrucció hipotètica de la seva ubicació dins del conjunt.

A Terrassa hi van venir a parar diversos fragments a través de diverses fonts:

Tenint en compte que Biosca va comprar la seva col·lecció de teixits a Ignasi d’Abadal, i que aquest havia adquirit una part de la col·lecció de Lluís Plandiura, seria lògic creure que el “retall” que figura en els seus fons procedia del propi Plandiura. Pel que fa a Viñas, comprava majoritàriament a antiquaris i no sabem qui va ser el que li va oferir els fragments del Tern. Ignorem si entre els seus proveïdors s’hi trobava el mateix Josep Bardolet Soler que segons Albert Velasco, investigador i conservador del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal, va tenir un paper molt actiu en la dispersió de nombroses obres d’art del Pirineu de Lleida. Probablement no sabrem mai si els fragments que el Museu Biosca li va comprar el 1962 provenien directament de la Catedral de Lleida i havien estat retallats abans de vendre el conjunt a Plandiura, o bé van ser extrets de les peces quan ja eren a Barcelona.

Malauradament el cas del Tern de Sant Valeri no és únic; la indumentària mortuòria de Sant Bernat Calbó va sofrir una destrucció similar, i en trobaríem molts més exemples sovint lligats a personatges històrics i que ens endinsarien en un terreny nebulós on es confonen l’afany col·leccionista, el fetitxisme i els pocs escrúpols.

Bibliografia i documents consultats