EL DISSENY TÈXTIL CATALÀ EN EL MODERNISME
Les escoles i el dibuix diagramàtic Sílvia Carbonell Basté

Catalunya partia d’una base sòlida de dibuixants i empreses tèxtils que ja havien començat a refermar-se a mitjans del segle XVIII amb les primeres manufactures d’indianes. Va ser llavors que el foment del dibuix es va fer indispensable per ser competitiu en el mercat, ja que era -i segueix sent- el primer pas i un dels principals per a obtenir una bona producció, ja sigui artística o industrial.

Un dels coneixements inicials que tenim de l’ensenyament de dibuix específicament per a teixits el trobem a l’Escola Gratuïta del Disseny de Barcelona. L’any 1839, aquesta escola, coneguda com la Llotja, va introduir en el seu reglament l’especialitat de Dibujo aplicado a la fabricación de tejidos, estampados de indiana, blondas y bordados, tot i que l’assignatura s’estava impartint des de 1834.

El període modernista suposà la consolidació de les escoles tèxtils i, per tant, del disseny tèxtil pròpiament català. Entre finals de segle XIX i inicis del XX van aparèixer la majoria d’escoles que en major a menor grau introduïren el “dibuix aplicat al tèxtil” entre les seves assignatures.

Alhora, el procés industrial tèxtil no va parar d’avançar gràcies a la introducció de nova maquinària i de millores tècniques i mecàniques, fet que provocà un augment considerable de la producció i, en conseqüència, una major demanda de dibuixants especialitzats i teòrics.

La necessitat d’unir teoria, tècnica i art

Francesc Xavier Lluch, que havia estudiat a l’Escola Industrial de Barcelona i dibuix i pintura a Llotja, va ser decisiu a l’hora d’introduir l’assignatura de dibuix aplicat al teixit, que seguirien un bon nombre d’escoles i alumnes. Lluch és considerat el precursor de l’ensenyament del dibuix modernista i va deixar un seguit de deixebles de rellevància, que van aportar novetat i qualitat en el disseny tèxtil català i va sentar les bases de la teoria del dibuix aplicat al tèxtil, que seguirien i millorarien Miquel Travaglia i Juan Feu.

Aquest interès sense precedents pel dibuix tèxtil s’impartia a través de diferents assignatures relacionades: dibuix artístic, geomètric, ornamental, paisatgístic, cal·ligràfic, dibuix aplicat –indispensable per fer les postes en carta-, etc.. I des de les escoles dels ateneus de barri fins a les superiors universitàries: els ateneus d’Igualada o de Barcelona, les escoles de Districte -com el II de Barcelona-, les escoles d’Arts i Oficis de Sabadell, de Barcelona, de Terrassa o d’Igualada, l’Acadèmia Industrial de Manresa, l’Escola Superior d’Indústries de Vilanova i la Geltrú, l’Escola Universitària d’Enginyers i Indústries Tèxtils de Terrassa i l’Escola d’Indústries Tèxtils Barcelona.

Els professors que donaven les classes de dibuix a les escoles tèxtils tenien coneixements tècnics tèxtils així com artístics. I a més de ser grans pedagogs, van ser reconeguts personatges polifacètics, ja que molts d’ells treballaven en una o més empreses, tenien el seu estudi particular, publicaven articles o feien conferències. Entre els més destacables trobem Camil Cots, Pau Rodon, Agustí Esclasans o Lluís Borràs.

A les escoles de Belles Arts, com la Llotja, els mestres solien ser artistes o pintors, com Josep Pascó , que impartia l’assignatura de dibuix aplicat a la indústria, o Claudi Lorenzale. Aquest darrer donà classes a Lluis Borràs Bestit, dibuixant que s’especialitzà posteriorment en tèxtil i que acabà essent professor de dibuix de les Escoles del Districte Segon de Barcelona . El 1906, La Vanguardia destacava la gran millora de les classes de dibuix des de que Borràs se n’havia fet càrrec.

Els lligams entre escoles, mestres i alumnes van ser molt estrets i van treballar conjuntament per al desenvolupament del disseny tèxtil, amb la intenció d’unir l’art i la indústria tèxtils a través dels seus projectes.

Aquest interès pel tèxtil en concret, i les arts decoratives en general, va promoure alhora l’organització de concursos i exposicions d’indústries artístiques a tot el territori català. Les escoles superiors, les d’Arts i Oficis i Belles, Diputació de Barcelona, la Unió Industrial, el Centre d’Arts Decoratives, les revistes com Materiales y Documentos de Arte Español o Cataluña Textil entre d’altres, premiaven els dibuixants de teixits pels seus projectes. Aquesta darrera, el 1913 publicava un article il·lustrat amb imatges de teixits de quatre dels seus alumnes, sobre l’exposició escolar de la Universitat Industrial, considerada el punt culminant de la interrelació art-indústria tal i com proclamaven els modernistes.

Els dibuixants

Arran de la recerca duta a terme recentment i presentada al Congrés internacional Coup de fouet, hem localitzat més de 100 dibuixants que en algun moment o altre de la seva vida es van dedicar a projectar teixits.

Però no tots aquests dibuixants van passar per les escoles tèxtils ni van ser uns professionals dedicats exclusivament a aquest sector. És per això que els hem separat en tres grups: els que s’hi van dedicar professionalment, i els que en diem temporals i ocasionals.

Del primer grup , que treballaven per una o més empreses o bé amb estudi propi, trobem per exemple: Tomàs Aloy, Guillem Aresté, Lluís Borràs (professor), Jaume Brugarolas (editor), Joan Bruguera, Ignacio Brugueras, Emilio Brugueras, Francesc Canyellas, Marià Castells (empresari puntes), Juan Carratalà, José Camins, Josep Chassignet-Noguera, Antonio Clotet, Ricard Coll, Gaietà Cornet, Camil Cots (professor), Josep Curtils, Francesc Dordal, Agustí i Ramon Esclasans (professor), Francisco Estabanell (empresari cotoner), Frederic Ferrater (professor), Josep Ferrer, Juan Feu (professor), José Fiter (empresari puntes), Antoni Font, Jaume Fontcuberta, Miquel Font, Roman Jubert, Francesc Labarta, Josep Llaverías, Joan Llaverías, Benet Malvehy (empresari seder), Francesc Mañosa, Fèlix Mestres (professor), F. Javier Muñoz, Josep Navarro, Tomàs Nicolau, J. P. Parellada?, Francesc Perajordi, Francesc Pérez-Dolz (tractadista i professor), Adolfo Primo?, Joan Rabadà, J. Renom, Agustí Ribas, Pau Rodon (professor, editor), Joaquin Rovira, Ramon Sansalvador (professor), Antoni Saló, Alfredo Sivilla, Federico Soler (professor), Francesc Tomás (professor), Miquel Travaglia (professor), Juan Vacarisas (professor), Jaume Vilalta, Bartolomé Vilella, Francesc Vilumara (empresari seder).

D’entre tots ells, descaríem pel seus treballs pludisciplinars : Aresté, Cots, Dordal, Esclasans, Ferrater, Rodon, Mestres, Llavería, Tomás, Vilella i Sivilla.

Alhora, hi va haver una sèrie de dibuixants i artistes que en algun moment o altre de la seva vida, per necessitats diverses, es van dedicar a fer dibuixos per a texitis. Aquest és el cas, entre d’altres, de Josep Palau i Josep Mompou, Mateu Culell Aznar, Jaume Llongueras, Miquel Massot, Josep Triadó o Aurora Gutiérrez.

I el tercer grup, que podríem anomenar ocasional l’ocuparien arquitectes o interioristes que tot i el desconeixement de la teoria tèxtil, van fer les seves propostes decoratives i han deixat un llegat igualment interessant: Alexandre de Riquer, Gaspar Homar, Francesc Soler Rovirosa, Domènech i Montaner, Aleix Clapés, Josep M. Jujol, Oleguer i Sebastià Junyent, Joan Llimona, Joan Llongueras, Miquel Massot, Josep Pascó, Joan Vidal i Ventosa o Enric Moyà, etc. Els seus projectes van ser més artesanals i artístics que industrials, a excepció per exemple d’Alexandre de Riquer, al que si que se li coneix una relació directe amb la casa d’estampació Ponsa.

Barcelona va ser el gran centre productor de dibuixos per a la indústria tèxtil del nostre país. Més del 40% de dibuixants coneguts tenien estudi a la capital , a més de les tres acadèmies que de moment coneixem: Esclasans, Umbert i Gimpera. Els fabricants tèxtils d’altres poblacions, com Igualada , s’arribaven a Barcelona a seleccionar i comprar els dibuixos segons el gènere que havien fabricar.

L’enginy català: el dibuix diagramàtic

Un dels problemes a l’hora de teixir una peça és que l’estilització de les figures i la seva disposició no faci allò que en tèxtil s’anomenen barres. El barrat és un efecte visual que fa veure unes línies en diagonal o vertical, però sobretot horitzontal, provocant el que els modernistes en deien un defecte.

Miquel Travaglia , seguidor de les teories Paul Lamoitier, va ser un dels precursors del dibuix diagramàtic a Catalunya, i Juan Feu en va ser el continuador. A partir del diagrama i la repetició, però alhora de la rotació en diferents graus de les figures, s’aconseguia una composició totalment harmònica, sense una direcció marcada, ja fos en jacquards, estampats, o en qualsevol altra tècnica tèxtil.

L’obra del francès Paul Lamoitier, tècnic i dibuixant de teixits, va influir directament en l’ensenyament del dibuix tèxtil a Catalunya, a l’inici del segle XX. En les seves publicacions pregonava que el dibuix no era més que una part de la composició, la resta, la formaven la matèria i el lligament, aspectes que el dibuixant havia de conèixer a la perfecció. Lamoitier felicitava les noves propostes decoratives que havien aconseguit els modernistes a través de les descomposicions i adaptacions de diversos subjectes antics i moderns, de l’estilització geomètrica, la fantasia i l’equilibri en la composició, que captava l’esperit de l’usuari.

Pau Rodon i Miquel Travaglia , de la mateixa manera que Camil Cots i Juan Feu, van ser fidels seguidors de la seva teoria, que van posar en pràctica en els seus projectes i en l’ensenyament que impartiren.

Justament Feu –que havia assistit a les classes de Travaglia- va ser un dels primers a ressaltar que la moda funcionava ja per temporades, pel fet que els teixits industrials complien una missió comercial (a no ser que fossin artístics per decoració). Era conscient que cada territori geogràfic tenia les seves preferències de motius o colorit, i per tant, calia buscar els dibuixos més apropiats en cada moment i lloc. Pel que fa al dibuix, subratllava que es preciso evitar en ellos los rayados (barras) ya se manifiesten estos por los espacios ó por los motivos, vertical, horizontal ú oblicuamente, los cuales perjudican en gran modo su aspecto de conjunto y que tienen origen en ciertos defectos de la distribución. Al llarg dels textos descriu com obtenir una distribució perfecta amb els diferents lligaments -regulars i irregulars- a partir dels punts de creuament d’aquests, disposant els motius decoratius en una, dues, tres, quatre o més posicions, de manera que los dibujos puedan reunir la condición de no tener dirección.

Les postes en carta d’Alfredo Sivilla que es conserven en el CDMT -procedents de la fàbrica Casacuberta y Pujol- són un bon exemple de dissenys diagramàtics ben disposats i, en conseqüència, visualment molt atractius. L’arrel del dibuix diagramàtic, però, parteix de la voluntat dels teòrics de recuperar la tradició dels teixits més sumptuosos del passat. Rodon fa palès que “sus respectivos proyectos aplicables a la tejedura de toda classe de tejidos, pueden desarrollarse sobre determinados diagramas de concepción aritmética o geométrica, cuyas áreas resultantes constituyen la base, o sea la idea distributiva de los distintos elementos decorativos que hayan de formarlos, de un modo parecido al derivado de los diagramas que se han supuesto usados por los moros de la España musulmana, preferentemente en la proyección de sus admirables arabescos; también de feliz aplicación en las artes de suntuosidad textiliaria”.

Es tracta d’un interès per recuperar les arrels, el llenguatge autòcton, una tendència compartida pel teòric Miquel Badia27. Una vegada dominada la tècnica del dibuix diagramàtic, els nous repertoris del modernisme -especialment la decoració vegetal- es poden adaptar al teixit amb resultats visuals excel·lents, de manera que les formes sinuoses, de coup de fouet, es transfereixen sense deficiències.