EL MODERNISME TÈXTIL A QUATRE MANS:
Lluís Domènech i Montaner, Ricard de Capmany, Gaspar Homar i els Tayà Sílvia Carbonell

La puixant burgesia catalana de finals del segle XIX, impulsora del modernisme a Catalunya, va encarregar les seves mansions als millors arquitectes de l’època. Gaudí, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Raspall, Berenguer, Sagnier, Jujol, van ser alguns dels grans protagonistes d’aquest moviment que va deixar una forta empremta en el nostre país.

L’interès manifest d’aquests personatges tan versàtils per abastar la totalitat de les arts, els portaria a treballar en estreta col·laboració amb diferents artistes, artesans i decoradors, als que van encarregar els detalls dels interiors de les cases que van projectar.

Alexandre de Riquer, Gaspar Homar, Joan Busquets, Josep Pascó.... van projectar i executar peces úniques i irrepetibles que ornamentarien amb plena harmonia els habitatges privats, però també els espais públics. La combinació de tot plegat -arquitectura, mobiliari, mosaic, escultura, paviment hidràulic, vitralls i també teixit- comportava coordinar a la perfecció el programa decoratiu que seguiria l’imaginari modernista.

Molts arquitectes, de la mateixa manera que molts artistes, es van dedicar en algun moment de la seva carrera a crear dissenys per a teixits , ja fossin per l’aixovar familiar o per encàrrec (penons, estendards, entapissats per mobiliari, complements de la llar, indumentària o parament litúrgic). De les seves composicions tèxtils n’han quedat exemples de Riquer, Pascó, Llongueras, Sert, Massot, Moya, Cullell, Labarta, Gallissà, Masó, Clapés, Puig i Cadafalch, Bassegoda, Domènech i Montaner, Homar i un llarg etcètera. Dels teixits, però, se n’han conservat pocs, ja sigui pel seu ús i conseqüent desgast o perquè alguns només es van quedar en projectes. El cas és que sovint es van fer peces úniques d’autor, no industrials ni seriades, destinades a un indret concret que malauradament ha acabat desapareixent.

El polifacètic arquitecte Lluís Domènech i Montaner pensava les seves grans obres com un conjunt unitari on tots els oficis havien de ser-hi presents. I com altres arquitectes , en moments puntuals i a nivell personal, va dissenyar algunes peces pels seus habitatges. Una de les seves obres primerenques conegudes és un frontal de baldaquí , brodat probablement el 1875, data del seu casament amb Maria Roura. Es tracta d’una peça de seda que porta els anagrames LD i MR, amb tipografia gòtica, procedent de la seva habitació de la casa del carrer Diputació de Barcelona.

Però concretament, pel que fa al parament de la llar i a les decoracions tèxtils en general, Domènech solia recórrer a altres decoradors, als que encarregava directament interiors dels edificis que ell projectava. Entre ells, destacaren Gaspar Homar i el seu nebot Ricard de Capmany i Roura .

Capmany, que aviat aprecià les arts tèxtils, projectant tota mena de teles per la llar, peces litúrgiques, indumentària i penons, fou alumne de l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, i va dedicar-se durant molts anys a l’interiorisme. La col·laboració amb el seu oncle va començar de ben jove quan programaren la decoració d’una vivenda familiar a Canet.

Quan l’any 1898 Ricard es casà amb la filla de Ramon de Montaner, Júlia, va rebre l’encàrrec del seu sogre de decorar la seva fortalesa medieval, anomenada la Casa Forta, i anys més tard, quan dugué a terme l’ampliació, li encomanà tota l’ambientació medieval. Aquest va ser un dels seus principals projectes, on no hi van faltar els teixits decoratius, com els domassos brodats o la grandiosa bandera ab los Sant Jordi matant al dragó que penjava de la finestra principal.

Domènech i Capmany, van confiar sovint en l’empresa sedera Hijos de Malvehy -hereva de Benet Malvehy- per a l’elaboració de les seves obres tèxtils. Tal és el cas dels domassos del castell de santa Florentina que Capmany va dur a terme en fer-se càrrec de la decoració interior, quan el seu oncle en feia la rehabilitació arquitectònica. Del mateix castell, ornamentat amb cortinatges, cobretaules, tapissos murals, i un llarg etcètera de peces tèxtils, que seguien l’estil medieval, encara es conserva un cobretaula de vellut amb decoració vegetal aplicada i un penó de seda amb l’escut familiar brodat aplicat, que podrien ser obres de Ricard de Capmany. El fet que oncle i nebot treballessin molt estretament fa dubtar de l’autoria exacta d’algunes de les peces tèxtils. És possible que en alguna ocasió l’arquitecte projectés una peça i el nebot l’executés.

Segons fonts orals, el baldaquí de seda brodat adquirit darrerament pel CDMT, que anava de conjunt amb uns frisos amb el mateix teixit i disseny de flors imaginàries enllaçades per tiges ondulants d’estil coup-de-fouet, provindria també d’una casa de Domènech i Montaner. La peça però, està tan fragmentada i apedaçada que es fa difícil identificar-ne l’ús original del teixit. El darrer lloc que podria haver ocupat seria el de cobricel d’algun del llit del palau de Barcelona. No queda clara, de moment, l’atribució de l’autoria.

Fris

Baldaquí

En la majoria de decoracions, Ricard de Capmany es va inspirar en l’art medieval català, evocant aquell passat que anhelaven els modernistes. Els dissenys neogòtics dels vestits dels gegants de Santa Florentina en són un clar exemple. L’any 1902, arrel del concurs de gegants que es va organitzar a Barcelona, Capmany va presentar dues comparses, una gòtica i una romànica, que acompanyaven els gegants construïts el 1899, que l’editor li havia encarregat. El concurs –que va tenir un gran èxit i se’n va parlar molt, especialment la premsa satírica- el van guanyar amb medalla d’or i 1000 pessetes la comparsa del Castell de Santa Florentina.

Però segurament, una de les primeres peces tèxtils rellevants que Ricard de Capmany va dissenyar va ser l’estendard commemoratiu del quatre-cents aniversari del descobriment d’Amèrica, dedicat als Reis Catòlics, i que va ser brodat per més de vint dones a casa de la família materna, el 1892. Anys més tard, el 1908, rebria l’encàrrec de Foment Catalanista per dissenyar un penó per la coronació de la Misericòrdia. També són disseny seu la bandera del sometent de Sant Iscle i el projecte de l’altar de sant Josep Oriol, d’estil modernista amb elements neogòtics com el teixit de les magranes que presentava darrera el sant, i que ja s’havia convertit en un clàssic del modernisme . Capmany se’ns presenta com un personatge introduït de ple en el món dels teixits, en totes les seves vessants decoratives -potser en el cas del bar El Torino és un dels pocs en que va comptar amb col·laboració externa pels tapissos murals, que demanà a Urgell.

Cobretaula i penó amb escut, Santa Florentina

En general, l’obra personal de l’arquitecte Lluis Domènech i Montaner, pel que fa als teixits, queda una mica difosa, veient la més que probable col·laboració del seu nebot en tots els seus projectes. Domènech, va saber escollir bé els seus ajudants, com Gaspar Homar, a través del qual ens ha quedat un dels llegats tèxtils més destacats del Modernisme català.

L’ebenista Gaspar Homar, que el 1893 es va establir pel seu compte després d’haver-se format en el taller de Francesc Vidal, va entrar a formar part de l'equip de col·laboradors de l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, entre els que també hi constaven, Eusebi Arnau o Antoni Rigalt. La relació entre arquitecte i decorador va tenir una bona entesa des del començament, fet que, des del principi, va ajudar a Homar a guanyar-se una clientela molt selecta.

Els treballs d’Homar contemplaven la globalitat de la decoració dels interiors, incloent evidentment els teixits -que van ser un dels seus èxits-, a través dels quals va projectar unes peces úniques que el diferenciarien de la resta de decoradors contemporanis. Però Homar també va treballar per encàrrec d’altres arquitectes, com per exemple Puig i Cadafalch a la casa Amatller, on va decorar l’habitació de Teresa, la filla, o a la casa Trinxet. No consta però, que en aquests habitatges el teixit fos dissenyat per ell; simplement va escollir un teixit comercial adequat al mobiliari que, de ben segur era de bona qualitat, i de disseny modernista a to amb la resta de la decoració.

Un dels primers encàrrecs que Domènech va fer a Homar fou la decoració i mobiliari del palau Montaner, del que desconeixem, per ara, els teixits que va emprar. Però sens dubte va ser a les cases Lleó Morera, de Barcelona, i Navàs, de Reus, on la integració harmònica dels elements decoratius amb els teixits fou absoluta: entapissats de parets, conjunts de cadires i escons, catifes, cortines, cobretaules, cobrellits, coixins, tot va ser treballat conjuntament amb la resta d’elements . Totes les peces es van fer per encaixar a la perfecció amb el mobiliari i alhora amb la resta de la decoració i amb la pròpia arquitectura. Estem segurs que el fet d’haver estudiat l’assignatura de Dibuix Aplicat al Tèxtil a l’Escola Llotja, va permetre a Homar conèixer de primera mà les matèries tèxtils i l’ajudà en l’execució de les seves composicions sobre velluts o acanalats.

A més de les peces tèxtils que es conserven de les cases esmentades, s’han localitzat altres teixits executats al taller de Gaspar Homar, alguns dels quals ara formen part de la col·lecció del CDMT. Entre ells destaquen dos cobrellits: el de la casa Rosés i el de la casa Tayà . Elements florals i vegetals són els dissenys més recurrents en els seus teixits, que amb el temps, va desenvolupar cap un estil propi, geometritzant, proper a l’Escola de Glasgow , jugant amb una ornamentació vegetal estilitzada japonitzant, i passant gradualment al secessionisme vienès.

El primer cobrellit, té una sanefa de roses brodades i pintades, que ens recorda les brodades i pintades sobre vellut de les cadires, butaques i escó de la planta noble de la casa lleó Morera. Aquest element floral el va usar també freqüentment en les marqueteries, els mosaics i resta de decoracions, assolint un protagonisme determinant, que acabà essent l’emblema de la firma. Igual que a la resta d’obres de la seva autoria, a l’habitació de la casa Rosés, el cobrellit fa conjunt amb el capçal, de material tèxtil, amb les pintures del sostre, amb la marqueteria i els vitralls.

La família Tayà va confiar al seu amic Gaspar Homar els detalls de la decoració interior de casa que l’arquitecte Enric Sagnier els va edificar a la Via Augusta de Barcelona, de la que en queden diversos elements encara en mans de la família . El segon cobrellit de la col·lecció del CDMT formava part de l’aixovar d’aquest habitatge. La sanefa de botons d’or aplicada a la part superior de la peça, ens fa pensar en el dormitori de la casa Ramon Oller, fotografiat el 1903 per Adolf Mas. En aquesta imatge hi veiem un cobrellit amb les mateixes flors i fulles, d’una composició molt similar però no idèntica. Complementen el dormitori, un capçal tèxtil, un paravent i una chaise-longue que reprodueixen el mateix motiu decoratiu. Però no és a l’únic lloc on Homar va reinterpretar el botó d’or ; en els plafons de marqueteria del banc amb vitrina i l’escó de la casa Lleó Morera els tornem a trobar representats. Alhora, en el MNAC, tres dibuixos originals de llits fets per Homar, representen exactament el disseny del botó d’or i les seves fulles sobre unes cortines, un capçal i a la marqueteria. El que té el capçal tèxtil és el projecte de la casa Oller, que com podem veure a partir de la fotografia de Mas, presenta una lleugera variant a la part superior del brodat. Els altres dos podrien ser dels llits que Homar va projectar pels Tayà .

En tots dos cobrellits, el teixit és un acanalat de seda i cotó acabat amb un efecte de moaré , amb el disseny brodat amb cadeneta i cordonet. La diferència entre ells és l’interior de les formes florals: en el de la casa Rosés és pintat i en el de la casa Tayà, és fet amb aplicació de teixits acanalats iguals que el de la base, però de tonalitat crema i groc.

Quan la familia Tayà va encarregar a Gaspar Homar la decoració de la indumentària litúrgica per a l’ermita de sant Jaume d’Aiguafreda (Begur) ja feia temps que els Tayà eren clients del decorador, però també a la inversa. Homar, per les seves marqueteries, necessitava les millors fustes nacionals i estrangeres, que importava i comercialitzava Josep Tayà Llompart .

Casat amb Josefa Raich, Josep van tenir cinc fills: Josep, Antoni, Ricard, Josefa, Teresa.

Dos d’ells, Antoni i Ricard, van fer un gir en l’empresa familiar en veure la possibilitat d’obrir un negoci navilier. Hijos de José Tayà, S. en C., amb la Tayà Line, que van començar gairebé per casualitat, arribà a ser una de les navilieres més importants del país, de vida fugaç però espectacular .

La relació entre els Tayà i Homar anava més enllà de la purament comercial i van establir una bona amistat que es va mantenir al llarg del anys. A més del cobrellit de la casa de Via Augusta -realitzat als voltants de 1905-, com a testimoni dels teixits fets per Homar n’han quedat dos conjunts litúrgics -de 1914- que el decorador va dibuixar sobre diversos teixits, i que Maria Morera, esposa de Ricard havia de brodar per la propietat que la família havia comprat a la cala d’Aiguafreda. Desgraciadament, la mort accidental d’un fill d’Antoni Tayà, en Jaume, arran d’unes barrinades controlades a prop de platja per obrir el camí que els duia a Begur, va marcar fortament la família, fins el punt que van abandonar el projecte d’Aiguafreda.

Els dos conjunts litúrgics (un blanc i un verd compostos de casulla, cobrecalze, bossa de corporals i estola) van restar inacabats, però per sort ben embolicats en un racó d’armari. A diferència d’altres peces, en aquestes, Homar només va perfilar amb tinta el dibuix a brodar. Maria Morera, però, tan sols va tenir temps d’acabar la bossa de corporals i el cobrecalze i tot just començar l’estola del conjunt verd, decorat per unes espigues daurades rodejades de pàmpols i raïms. La postal que li envià al seu marit quan es trobava de viatge a Nova Orleans, datada de 3 de novembre de 1914, testimonia com brodava una de les peces.

Ma muller Maria Morera brodant per a la hermita dedicada a St Jaume de Aiguafreda de Bagur. Rabut à N. Orleans al 3 Novbr 1914. (manuscrit per Ricard Tayà Raich a la postal que li havia enviat la seva esposa). Maria M de Taya brodant la casulla verda per à l’ermita de Aiguafreda. Barna, 1914 (manuscrit a la fotografia)

En el conjunt blanc el disseny el formen roses -no tan quadràtiques com en obres anteriors- i branques espinoses, amb el monograma de Jesucrist i Maria a la casulla. En tots dos paraments ens trobem davant d’uns dissenys emmarcats plenament dins del Modernisme, estil que no acabà d’abandonar mai Homar, tot i estar a finals del primer quart del segle XX.

Sabem que Homar també va decorar almenys un dels vaixells de la família, el vapor José Tayà, del que dissortadament només en queda testimoni escrit de la primera sortida del vaixell cap a L’Havana: El comedor da a un espléndido hall con una cúpula de cristales magnífica, y elegante decorado en todas sus dependencias, de una manera especialísima la primera clase, bajo la dirección de don Gaspar Homar, cuyo “savoir-faire” y arte es de sobras conocido para que nosotros tengamos que hacer elogio . I segons fonts familiars , Homar també hauria decorat un vagó de tren que probablement no es va arribar a construir.

A banda de les peces de Gaspar Homar, com a testimoni de la puixança dels Tayà i la seva naviliera resta en mans dels descendents un tapís, en molt bon estat de conservació, que Francesc d’Assís Galí va oferir a Ricard Tayà per remerciarli l’atenció que tingué envers nosaltres . Sobre un mar de línies geomètriques hi naveguen una sèrie de vaixells envoltats per un ball d’orenetes i gavines. Dues banderes al capdamunt dels pals porten la contrasenya de la naviliera. Les inicials ESBO i el monograma de Tomàs Aymat acaben de donar l’autoria a l’obra. Tot i així, el disseny, molt alegre i colorista, allunyat ja de l’estètica modernista, ens aboca als cartells que va fer Galí al llarg dels anys 1920, d’un geometrisme proper al cubisme. Encara que l’execució del projecte fos d’Aymat, el disseny original és de Francesc d’A. Galí, la bona relació entre els quals, els va dur a col·laborar en més d’una ocasió.

Contrasenya de la Tayà-Line